A Barcelona, l’any 1859, Monturiol presentava el vaixell submergible anomenat Ictini, que vol dir peix. Era una nau capaç de submergir-se i navegar per sota de l’aigua amb finalitats de recerca. Feia aproximadament uns 7 metres de llarg, 2,5 d’amplada i 3,5 de profunditat. Estava dotat de doble casc. Entre ambdos bucs hi havia tancs de flotació, un tanc d’oxígen i un d’hidrògen; aquest darrer alimentava un llum per a il·luminar les profunditats marines. La primera immersió va durar 2 hores i 20 miunuts. Va fer un total de 69 immersions sense patir accidents.
Una història diferent seria la del submarí Hunley, dissenyat pels confederats com a arma de guerra per al desbloqueig marítim que els unionistes havien portat a terme a Charleston (any 1863).
Aquest submarí era una mena de tub més o menys hidrodinàmic, amb capac itat pera 8 tripulants encabits en un espai de 12 metres de llarg per 1,20 d’alçada i 90 cms. d’ample. Era talment com anar en una llaune de sardines. I a més, era de tracció animal: els mariners eren l’autèntic motor del giny.
Una mena de manivela central era impulsada per la tripulació i proporcionava a la neu el seu desplaçament. A diferència de l’Ictini, les proves que van realitzar-se amb aquest vaixell foren tràgiques en més d’una ocasió.
Efectivament, en una de les maniobres, un tripulant va accionar accidentalment la palanca d’immersió i la nau va submergir-se amb les escotilles obertes. El resultat fou de 5 morts.
Fins a tres vegades va enfonasr-se accidentalment el Hunley. Però finalment, se’l va preparar per a dur una missió força complicada: enfonsar un vaixell unionista arrossegant una mina i adossant-la a la nau enemiga. Abans de l’explosió, el Hunley s’havia d’allunyar ràpidament de l’indret per a no rebre’n les conseqüències si l’explosiu detonava abans de que la nau s’hagues distanciat.
I per fi, un 17 de febrer de 1863, vuit tripulants a bord del submarí, es dirigeixen de nit cap el seu objectiu, la nau Housatonic, la tripulació del qual va veure una mena de llum que avançava per sota del mar. Era l’espelma que duia el submarí i que servia per indicar quan s’acabava l’aire. Segurament desconcertats, no sabem si van actuar a temps. El Housatonic fou víctima d’una potent explosió que el va enfonsar… i el Hunley? També.
Mai més va saber-se res del submarí i de la seva tripulació, fins que fou localitzat el 1995. Bé, les restes.
I de moment, les restes dels vuit mariners que hi van participar han estat enterrades amb honors militars. I curiosament, com apunt final, sembla que els cadàvers es van trobar en la seva posició pròpia de desenvolupament de les seves funcions. Hi ha qui es pregunta si van obrir les escotilles per forçar la mort en veure que el submarí, tocat, s’enfonsava. Però jo em pregunto si no va ser, simplement, que no hi havia espai per a quedar d’altra manera.
