Aquest castell és un auténtic monument que cal visitar. La seva silueta majestuosa retallada contra el cel gris d’un dia rúfol és realment impressionant. No és estrany que s’hagin gestat tantes llegendes al voltant d’aquest baluard situat a uns 640 metres d’alçada.
La història del castell està vinculada a la del poble de Breda, ja que els fundadors del monestir de Sant Salvador, situat en aquesta vila, l’any 1038, foren Guerau i Ermessenda, vescomtes de Girona i propietaris del baluard que ens ocupa.
-Una mica d’història
Hi ha documentació que ens parla d’un Amat de Montsoriu (any 1011) i que podria tractar-se del mateix Amat que fou vescomte de Girona entre els anys 1019 al 1025 i que tindria una certa relació familiar amb Guerau i Ermessenda. El que no està tan clar és si Amat era pare o segre d’Ermessenda, tot i que les deduccions de Jaume Coll i Castanyer en el seu llibre Breda històrica i actual el porten a suposar que Ermessenda era la filla del vescomte. Així, doncs, la família dels Cabrera (a la que pertanyia Guerau) van entrar en possessió del titol del vescomtat de Girona amb aquesta unió matrimonial. El castell de Montsoriu, per tant, restaria vinculat a la família dels Cabrera.
Al Montsoriu, abans d’edificar-s’hi la fortalesa, ja s’hi van trobar indicis de poblacions més antigues. L’any 1952, Miquel Oliva va trobar a la muntanya esmentada restes de ceràmica ibèrica i ibèrico-romana.
- L’etimologia
Històricament, tant la muntanya com el castell han estat designats com a Montsoriu en català o bé Monte Suriz, Surice o Suraco en llatí. Hi ha qui pensa que l’origen del nom podria ser el mateix que el de la vila de Súria (també anomenada Surice en certs documents antics) i que voldria dir “blanc”. Així, doncs, Montsoriu podria equivaldre a Montblanc.
Una altra possibilitat és la de considerar la gran quantitat d’alzina surera que hi ha a la muntanya en qüestió. Montsoriu voldria dir, doncs, mont de suros.
Però Jaume Coll no acaba aquí i ens proposa dues opcions més. Podrie’m parlar, potser, del Mont so riu com a muntanya sobre el riu (la riera d’Arbúcies).
La darrera possibilitat es basa en els abans esmentats descobriments de població antiga al cim de la muntanya. Seria possible que ja hi hagués una edificació en temps dels romans al cimal del Montsoriu. De ser així, el propietari d’aquesta construcció antiga bé podria ser un romà com ara Luci Licini Sura, cònsul entre els anys 98 al 107 (en temps de Trajà) i del que en tenim referències en una antiga inscripció a Sant Andreu de Llavaneres i a l’arc de Barà.
- Les llegendes
I ja que parlem de romans i èpoques força antigues, hi ha una llegenda que parla d’un general antic com a fundador del castell. Diu la tradició que el seu nom era Maús. En certa ocasió va ser ferit en el combat i va refugiar-se al bosc. El seu assistent el cercava però no podia trobar-lo de cap manera. Maús, en arribar la nit, va fer foc al cim del Montsoriu. D’aquesta manera va ser com el seu ajudant el va poder localitzar i ambdós van retrobar-se. Decidiren fundar allà un castell, el que avui és Montsoriu.
Però també hi ha llegendes de bruixes al voltant de la fortalesa. Es diu que na Guillema, anomenada la Reina Guillema, vivia al castell i es dedicava a practicar les arts de bruixeria. Ella i les seves dames sortien a les nits i feien encanteris i maleficis que acabaven malmeten les collites dels pobres pagesos de les rodalies. Finalment, cansats d’aquestes desgràcies, van demanar al capellà de Breda que fes fora les bruixes. El mossèn va pujar al castell i va fer el seu exorcisme a conseqüència del qual na Guillema i les seves dames serventes van abandonar el lloc, fent crits i udols esgarrifosos, i d’un salt van anar a parar al Gorg Negre (situat al terme de Gualba). I allà van quedar-se.
I si voleu fer-vos rics, no dubteu a anar al castell la nit de Sant Joan. Quan sonen les campanes de mitjanit, al primer toc dels dotze s’obre una estança on s’hi pot trobar una quantitat de sacs de blat (o de llegum segons diu algú altre). Així, doncs, es tracta d’entrar a la cambra i prendre els esmentats sacs tot sortint del recinte abans de la darrera campanada car, si no és així, l’entrada es tancarà i no podreu sortir fins que torni a obrir-se la porta, o sigui, la nit de Sant Joan de l’altre any. Però si heu estat agosarats i heu pogut eixir de la fortalesa amb un d’aquests sacs meravellosos, cal que no mireu el seu contingut fins haver passat la riera. Si mireu l’interior abans d’hora tot el blat s’esdevindrà sorra. Però si sou pacients, el blat del sac s’haurà convertit en or.
