Un apunt sobre templers Dilluns, Des 17 2007 

recerques armandcat 6:53 pm

L’orde del Temple va ser extraordinari en el seu temps. Tanta fou la seva prosperitat que el rei de França, endeutat amb els monjos soldats, va decidir exterminar-los i, d’aquesta manera feia un negoci rodó: no només liquidava els deutes sino que a més es quedaria amb els béns de l’orde. Però els templers gaudien d’un estatus especial i l’Orde del Temple només estava subjecta a l’autoritat del papa i a la seva jurisdicció. Felip IV el Bell, però, ja s’havia espavilat nomenant papes que li fossin favorables. Climent V, el papa d’aquell moment, va exercir de veritable titella del rei francès.

L’excusa per acabar amb els templers fou l’inici d’un procés inquisitorial sota l’acusació d’heretgia, de ritus obscurs, pràctiques homosexuals i d’altres animalades (perdoneu per la paraula). Com he dit, només eren excuses. Tanmateix, com que els mètodes de la inquisició per interrogar els presumptes heretges es basaven en la tortura, alguns cavallers van acabar dient allò que el tribunal volia que diguessin. Tot plegat un joc molt brut que va acabar amb unes quantes fogueres enceses per a la purificació d’aquells renegats.

El cas és que quan el Gran Mestre, Jaume de Molay, i Jofre de Charnay van ser cremats davant de NotreDame l’any 1314, la gent van recollir les cendres de les fogueres com si fossin autèntiques relíquies. Sembla ser que eren molt estimats els templers. I Felip el Bell, que havia assistit a l’execució, quan ho va veure va dir emprenyat: “Només  em faltava això: ara els faran màrtirs!”.

No anava massa errat. Tant el procés (farcit d’acusacions sobre estranyes pràctiques)  com el tràgic final de l’orde van generar un bon nombre de llegendes i mites al voltant dels pobres soldats de Crist. No cal recordar-ne cap de llegenda templera en aquest moment, però si que voldria remarcar un fet històric que sembla extret d’una d’aquestes rondalles:

El 18 de març de 1314, Jaume de Molay mor a la foguera. Precisament a l’abril cau malalt el papa Climent V. El seu metge li va receptar maragdes reduïdes a pols, un remei que va ser mortal i el pontífex va finir el dia 20. Aquell mateix any, el 29 de novembre, té un accident de caça el rei Felip a Fontainebleau i mor. Quina casualitat, oi?

De seguida es va còrrer la veu del fet que Jaume de Molay els habia cridat a tots dos, rei i papa, per a rendir comptes plegats davant de Déu abans no s’acabés l’any.

 

Coses de família (II) Dilluns, Des 17 2007 

etimologies armandcat 12:58 am

Escoltant el programa de divulgació En Guàrdia de Catalunya ràdio, força interessant per cert, vaig assabentar-me que durant el segle XI (segurament en altres moments de la história també) els infants prenien com a referent masculí no el pare sino l’oncle, el qual era el germà gran de la mare.

Efectivament, l’origen del nostre oncle és llatí (em refereixo a la paraula, no pas al parent), exactament de ovunculus que significava “germà de la mare”. Em pregunto per què diem també “oncle” al germà del pare. Bé, això són figues d’un altre paner. En canvi, a les germanes dels nostres progenitors les hi diem “tia” (del llatí thia i aquest darrer procedent del grec theía). Són les tietes de tota la vida.

Però no hi ha oncles ni ties sense nebots. I aquí descobrim una altra curiositat familiar. La paraula nebot o neboda té el mateix origen que nét o néta. Embolica que fa fort! Nebot prové de nepos (llatí: nepos-nepotis) que vol dir nebot o nét. També hi havia el femení nepota i neptis. I ara us escric el que diu literalment el diccionari (perdoneu):

En llatí, neptos (masculí) i neptis (femení) reunien els sentits de ‘net,neta’ i ‘nebot,neboda’; la formació d’un femení NEPTA en el sentit de ‘néta’ a partir de ‘neptis’ provocà la formació d’un masculí analògic NEPTUS ‘nét’ amb què es consolidà l’especialització de NEPOS, NEPOTA en el sentit de ‘nebot, neboda’.

Què? Com us heu quedat? Au, doncs ja ho podeu explicar als vostres nebots o nebodes sempre que no siguin néts i que vosaltres sigueu oncles, tietes o res de tot això… necessito descansar una mica. Bona nit.

 

Coses de família Dilluns, Des 17 2007 

etimologies armandcat 12:13 am

La família és, en principi, concebuda com un col·lectiu unit per parentiu que gaudeix d’una certa afinitat afectiva. El cert és que hi ha qui diu que prefereix els amics perquè aquests es trien lliurement i, si et fallen, sempre pots deixar-los o canviar-los per uns de nous (segurament tenen raó, però aquest pragmatisme sembla una mica massa exagerat). Diuen també aquestes persones que la família, en canvi, et ve donada. Aquesta impossibilitat de triar els parents genera, a vegades, unes relacions difícils en el si d’aquest grup que acaba sovint en conflictes força seriosos. Bé, són opinions -vaig pensar-. I seguidament, una certa curiositat em va dur a buscar les etimologies dels graus de parentiu.

Un primer aspecte que vaig trobar interessant és la diferència del sentit de les dues paraules inicials d’aquella reflexió que us he descrit. Mentre que amic és una paraula que prové del verb amar, el mot família  procedeix de fàmul que vol dir “criat”(del llatí famulus). Per tant, família designa “el conjunt de criats i esclaus d’una casa” (Diccionari Etimològic. Ed. Diccionaris de l’Enciclopèdia, juliol-96).

La defensa de la família, com a entitat basada en l’afecte i els sentiments més pregons d’admiració i carinyo, des d’un punt de vista estrictament etimològic se’m fa difícil. Ho deixarem per un altre dia.