Escoltant el programa de divulgació En Guàrdia de Catalunya ràdio, força interessant per cert, vaig assabentar-me que durant el segle XI (segurament en altres moments de la história també) els infants prenien com a referent masculí no el pare sino l’oncle, el qual era el germà gran de la mare.
Efectivament, l’origen del nostre oncle és llatí (em refereixo a la paraula, no pas al parent), exactament de ovunculus que significava “germà de la mare”. Em pregunto per què diem també “oncle” al germà del pare. Bé, això són figues d’un altre paner. En canvi, a les germanes dels nostres progenitors les hi diem “tia” (del llatí thia i aquest darrer procedent del grec theía). Són les tietes de tota la vida.
Però no hi ha oncles ni ties sense nebots. I aquí descobrim una altra curiositat familiar. La paraula nebot o neboda té el mateix origen que nét o néta. Embolica que fa fort! Nebot prové de nepos (llatí: nepos-nepotis) que vol dir nebot o nét. També hi havia el femení nepota i neptis. I ara us escric el que diu literalment el diccionari (perdoneu):
En llatí, neptos (masculí) i neptis (femení) reunien els sentits de ‘net,neta’ i ‘nebot,neboda’; la formació d’un femení NEPTA en el sentit de ‘néta’ a partir de ‘neptis’ provocà la formació d’un masculí analògic NEPTUS ‘nét’ amb què es consolidà l’especialització de NEPOS, NEPOTA en el sentit de ‘nebot, neboda’.
Què? Com us heu quedat? Au, doncs ja ho podeu explicar als vostres nebots o nebodes sempre que no siguin néts i que vosaltres sigueu oncles, tietes o res de tot això… necessito descansar una mica. Bona nit.
