Les religions antigues politeistes que existien abans del judaisme establien una diferència clara entre els déus del bé i les divinitats malignes. Però quan apareix el monoteisme es genera un conflicte important en aquest sentit. Atès que es venera un déu únic, creador suprem de tot, la seva naturalesa bondadosa topa amb el concepte moral de la maldad. Com diu E.O. James en el seu llibre Los dioses del mundo antiguo, quan els profetes van defensar el concepte de déu únic van haver d’inventar-se un diable. I això és així perquè se suposava que aquesta divinitat inicial, primera i sola, estava dotada de bondad, justícia i d’altres valors positius. Però la naturalesa humana demostrava que també hi havia maldad en el món. Aquesta maldad no podia emanar, per tant, d’un ésser bo en essència.
De manera que l’humà podia triar entre fer el bé i el mal d’acord amb el seu criteri. S’ha defensat molt el lliure albir com a justificació dels actes de cada persona; la llibertat de triar entre el bé i el mal ens ve donada per la divinitat única. Però si reflexionem una mica ens adonarem que aquesta explicació no té un fonament sòlid.
Si Déu va crear tot allò que existeix, i el mal existeix, Déu va crear el mal. I no pot emanar d’algun ens allò que no posseeix. Per tant, si aquest creador inicial és bondad i justícia no pot generar el contrari perquè si ho fa demostra que també ell té maldad i injustícia en la seva naturalesa.
Hi ha força gent que no creu en l’existència del diable. Jo tampoc. Però aleshores, cal creure que Déu existeix?
