Sovint et trobes que entres a un bar per a fer un aperitiu. Generalment, hom demana una beguda acompanyada d’una o vàries tapes. Però, per què en diem “tapa” al breu tast sòlid que ingerim conjuntament amb el nostre refresc?
Jo havia sentit, fa molt de temps, que això tenia el seu origen al segle XIX, en les tavernes de l’època. Deien que la gent que demanava el seu gotet de vi el tapava amb un tros de pernil per tal que les mosques no hi caiguessin. Naturalment, el pernil es menjava un cop consumida la beguda.
No fa massa temps, vaig trobar-me amb una web on explicaven l’origen del mot “tapa” relacionat amb aquests petits tasts. En aquest cas, explicaven que la història es remonta a èpoques d’Alfons XIII. Diuen que el monarca, en una visita a Càdis, va demanar una copeta de vi de xerès en una taverna de la platja. En un moment donat, el cambrer va cobrir la copa amb un tall de pernil. Quan el rei s’adonà, li va demanar per què ho havia fet i aquell li respongué que per a evitar que la sorra enlairada pel vent no penetrés dins del recipient embrutant el vi. El monarca, en acabat el xerès, va menjar-se el pernil i va demanar una altra copa de vi amb una “tapa” igual que l’anterior.
Veritat o mentida… llegenda urbana? Potser. Però el que sembla clar és que la “tapa” per excel·lència és el pernil. Va bé saber-ho.
