Determinisme…voleu dir? Dijous, Feb 28 2008 

reflexions armandcat 6:17 pm

En certa ocasió parlàvem un grup d’amics sobre el temps. No ben bé sobre la climatologia, que també té el seu punt d’interès, sino sobre el temps com a l’esdevenir de les coses. I com que ningú de nosaltres és un expert en el tema, ens dedicàvem a fer les nostres cabòries sense cap mena de pretensió.

Parlant del present i del passat no va haver-hi massa controvèrsia. De fet, el passat és un present caducat (per entendre’ns) i la línia que separa l’un de l’altre és del tot imperceptible. Sigui com sigui, el passat és la certesa d’un present viscut en un altre moment que no pas ara. Així, doncs, el passat existeix i el podem recordar en tant que hem viscut un present. I aquest passat és únic, inamovible. Si ahir vaigf fer quelcom, això no es pot canviar, ja està fet.

Però el futur, en canvi, és un misteri perquè no podem recordar-lo… i així com el passat és la conseqüència del present, el present condicionarà el futur. O no?  Justament perquè la cosa no està tan clara, van aparèixer punts de vista particulars. Per exemple, si nosaltres disposessim d’un artilugi per a veure el futur i descobrissim que demà tindrem una discussió enorme amb un amic, ¿podriem canviar això? De moment, la reacció més coherent per a evitar aquesta situació seria la de no veure’ns amb aquest amic i així no es produiria l’enfrontament.

Però hi ha qui pensa que el futur està predeterminat i que, tot i disposar de mecanismes per a veure l’avenir, acabariem patint allò que el destí ens ha deparat. D’això se’n diu determinisme.

El cas és que, si realment existís una llei determinant, no caldria preocupar-se absolutament de res ja que qualsevol esforç estaria condemnat a fracassar o bé a triomfar d’acord amb una mena de destí inevitable. Aquest punt de vista també presenta conflictes morals i ètics: una persona que delinqueix, ho fa per voluntat pròpia o ha estat empès pel destí?

Com és natural, no vam arribar a conclusions. Però personalment tinc dubtes sobre la teoria del determinisme. Caldria conèixer millor els mecanismes del temps i això, de moment, és molt difícil.

 

Qüestió de cervell Dimecres, Feb 27 2008 

anècdotes armandcat 11:20 pm

Com diria un filòsof, actuar d’acord amb el sentit común no implica forçosament actuar de la forma correcta. I jo afegiria que pensar de manera científica no comporta sempre està en possessió de la veritat. Aquest és un cas prou interessant:

El senyor Bischoff era un anatomista del segle XIX que posseïa un reconegut prestigi en el seu camp. La seva tasca era la de col·leccionar cervells i pesar-los. Amb els anys de dedicació a aquesta feina, va poder observar que la mitjana de pes del cervell masculí era de 1350 grams en front de la mitjana de cervells femenins que era de 1250. Això el va reafirmar en la seva idea, que defensava am passió, que els homes eren intel·lectualment superior a les dones. Bé, a l’hora de la seva mort, Bischoff va cedir el seu propi cervell per a la col·lecció i, com era habitual, fou pesat. El cervell de Bischoff pesava 1245 grams.

 

Einstein i el seu xofer Dimecres, Feb 27 2008 

anècdotes armandcat 11:19 pm

Aquesta és una anècdota divertida que vaig trobar-me navegant per la xarxa. Diuen que quan Einstein va començar a ser conegut mundialment per la seva teoria de la relativitat, fou invitat a fer diverses conferèncias en diferents indrets. Això requeria traslladar-se en cotxe, però com que a Einstein no li agradava conduir va contractar un xofer.

Ja havia fet un bon nombre de conferències i el científic, en un dels desplaçaments, va comentar-li al seu xofer que era força avorrit anar repetint sempre el mateix. El conductor li va respondre que la podia fer ell mateix la conferència, ja que de tant assistir-hi es coneixia de pe a pa tot el contingut.

Einstein va acceptar el tracte i com que allà on anava a fer la seva dissertació no el coneixien, no hi hauria cap problema. Van intercanviar-se la roba i, en arribar al destí, el xofer d’Einstein va començar l’exposició. Efectivament, va dir tot allò que calia sense equivocar-se gens ni mica. Però en acabar, un científic dels que havien assistit a l’acte li va fer una pregunta. El xofer no tenia ni idea de com respondre, però amb un cop d’inspiració va contestar: “Miri, aquesta pregunta és tan senzilla que la contestarà el meu xofer que està assegut al final de la sala.”