21 de març: feliç any nou! Dijous, Mar 20 2008 

Aquest proper divendres serà dia 21 de març. Fins l’any 153 abans de Crist, hom celebrava l’inici de l’any en aquestes dates. Efectivament, l’any s’iniciava al març, amb la primavera (etimològicament: primera veritat), àmb l’eclat de la naturalesa. I aquest dia també se celebra sant Benet. N’hi ha molts, de Benets sants, l’onomàstica dels quals té lloc en dates diverses (m’he assessorat amb un santoral). Però el Benet abat, fundador de l’orde benedictí, és el que toca avui.

El nom de Benet vol dir “beneït” i conta la tradició que les persones que duen aquest nom gaudeixen de llarga vida. Posar-li Benet a un fill assegurava que mai no moriria de petit.

I, com deia, de Benets n’hi ha diversos, a part del que avui ens ocupa, encara que alguns d’ells no han estat gaire sants. Benet XIII, el papa Luna, l’antipapa de Peníscola (un dels protagonistes del cisme d’occident protagonitzat per l’esglèsia catòlica medieval), i ara també Benet XVI, papa igualment, i cap de la inquisició (això no és cap broma, la inquisició segueix existint en el si de l’esglèsia). També hi ha un Benet que va incidir molt en els destins dels barcelonins, ara farà 70 anys: Benet Mussolini.

L’any 1938 els bombardejos dels avions italians sobre la població civil van ser un experiment que posteriorment s’aplicaria en la II guerra mundial i en les posteriors. Barcelona fa una exposició sobre això al vestíbul del metro d’Universitat per recordar que ara, encara, en els conflictes bèl·lics s’ataca la població civil sense cap mena d’escrúpol.

La vida és un teatre? Dijous, Mar 20 2008 

Shakespeare va dir que el món és un teatre. I d’altres persones han arribat a conclusions similars on es descriu la vida com una obra teatral i nosaltres en seriem els actors. I mira per on que la cosa ve de lluny. Certament, nosaltres ens anomenem persones , paraula que vol dir “máscara d’actor“, “personatge“. No és menys curiós veure que quan acabem la nostra particular “representació” morim, som difunts. Difunt prové del mot llatí “functio” (compliment, execució). Així, doncs, apareix la paraula defunctus, participi de defungi.

Ara caldria saber si el nostre paper, en aquesta gran obra teatral que és el món,  l’interpretem d’acord a un guió preestablert o bé l’anem improvisant. En el primer cas, podriem dir que la nostra existència té un caràcter fatal, és a dir, subjecta als designis del fat, el destí. I es faria bo aquell refrany que diu que tot està escrit. Però si tot està escrit, si l’existència de cadascun de nosaltres està predeterminada, qui és l’autor? I si l’autor ens ha atorgat un paper que ell ha decidit, ¿pot demanar-nos comptes dels nostres actes?

Aquestes qüestions, però, són figues d’un altre paner.