Shakespeare va dir que el món és un teatre. I d’altres persones han arribat a conclusions similars on es descriu la vida com una obra teatral i nosaltres en seriem els actors. I mira per on que la cosa ve de lluny. Certament, nosaltres ens anomenem persones , paraula que vol dir “máscara d’actor“, “personatge“. No és menys curiós veure que quan acabem la nostra particular “representació” morim, som difunts. Difunt prové del mot llatí “functio” (compliment, execució). Així, doncs, apareix la paraula defunctus, participi de defungi.
Ara caldria saber si el nostre paper, en aquesta gran obra teatral que és el món, l’interpretem d’acord a un guió preestablert o bé l’anem improvisant. En el primer cas, podriem dir que la nostra existència té un caràcter fatal, és a dir, subjecta als designis del fat, el destí. I es faria bo aquell refrany que diu que tot està escrit. Però si tot està escrit, si l’existència de cadascun de nosaltres està predeterminada, qui és l’autor? I si l’autor ens ha atorgat un paper que ell ha decidit, ¿pot demanar-nos comptes dels nostres actes?
Aquestes qüestions, però, són figues d’un altre paner.
