A l’estiu una bona orxata fresqueta esdevé una mena de nèctar dels déus. Tinc un amic que se’n fa tips. Mentre assaboria un gotet de mig litre d’aquesta beguda, em va dir: saps d’on ve el nom d’orxata? En aquell moment jo ho desconeixia i li vaig fer que no.
L’orxata es diu així -va contar-me – perquè en temps de Jaume I, calvalcava el rei amb el seu sèquit per terres valencianes sota un sol d’estiu abrusador. Van arribar a una casa i decidiren aturar-s’hi a descansar. Una noieta els va venir a rebre. El rei, assedegat, li va demanar alguna cosa per apaivagar la sed. Ella li oferí un got d’orxata i el monarca, meravellat, va exclamar:
- Això és or, xata!
I d’aquí el seu nom. Però aquest conte no té gaire a veure amb la realitat. L’arrel del mot orxata està relacionat amb l’ordi. Apareix al segle XII el mot “orxata” amb un origen incert, possiblement del castellà “horchata” i aquest de l’italià “orzata”. Potser, tot plegat del llatí hordeata (beguda feta d’ordi) derivat d’hordeum (‘ordi’).
Es pensa també en una procedència mossàrab valenciana (ortxata), fent al·lusió a la beguda conformada inicialment a base d’ordi, llet d’ametlles, llavors de meló, aigua i sucre. Com ja sabem, actualment es fa bàsicament amb xufles.
