Un dia d’aquests, van sortir en una conversa les creences en el paradís i el cel, en aquells indrets fantàstics on ens trobarem tots -pressumptament- un cop haguem deixat de viure. I, com era d’esperar, apergué també el tema estrella: l’ànima. Tenim ànima?
Teòricament l’hem de tenir si volem arribar al cel, perquè el cos físic es queda a terra. I això crec que és indiscutible. Embrancats en la controvèrsia de si l’ànima existeix o no, vaig recordar que havia sentit a dir que la demostració de l’existència de l’ànima ja era un fet. Efectivament, s’havia comprovat que l’ànima pesava. Concretament 21 grams (se’n va fer una pel·lícula i tot. El títol: “21 gramos” – bastant previsible-).
Així, doncs, algú va detectar que un difunt té una mancança de 21 grams de pes entre el moment immediat abans a la seva mort i el posterior a l’òbit. Com veieu, és un gran argument per a defensar l’existència de l’ànima (compte si feu dieta per perdre pes!)
Bé. Sabem que l’ànima pesa. I com s’ho fa per anar al cel? Perquè si pesa vol dir que està afectada per la llei de la gravetat i el cel normalment sempre és a dalt, per damunt dels nostres caps. Van suggerir-me que l’ànima era molt lleugera i per això podia enfilar-se cap amunt… la màxima lleugeresa de l’ànima està delimitada pel seu pes de 21 grams. I, sino, proveu de posar 21 grams d’arròs a veure si vola! Potser si que arribarem a la conclusió que un quilo de palla pesa menys que un quilo de plom…!
Perdoneu que sigui tan descregut, però hi ha teories que cauen pel seu propi pes.
